Hughes

A finals dels anys 70, els accionistes de la companyia aèria TWA, propietat de Hughes, el van denunciar per gestions negligents. El magnat no va comparèixer al judici, la qual cosa va desencadenar un joc d’intrigues.

Clifford Irving, escriptor no gaire conegut va decidir aprofitar aquell succés i fer-lo rentable. La idea era escriure l’autobiografia de Hughes. Sense dubtar-lo, va contactar amb un altre escriptor, Richard Suskind, conegut pel treball minuciós en les investigacions que feia i li va demanar que l’ajudés.

Finalitzada l’obra, es va posar en contacte amb l’editor McGraw, de l’editorial  McGraw-Hill, al qual li digué que havia mantingut correspondència amb l’excèntric multimilionari, a més a més de diverses reunions clandestines i que aquest li havia encarregat l’autobiografia. La tendència a reunir-se en llocs remots i aïllats de Hughes, i les cartes falsificades que Irving els va presentar, va fer la història creïble. L’editorial, encantada amb el projecte, va pagar 850.000 dòlars, acordats al contracte en què l’escriptor va falsificar la firma, i es van comprometre a actuar amb la màxima discreció. Es va decidir que posteriorment la biografia apareixeria per capítols a la revista Life.

A la tardor del 1971 es va entregar el text definitiu en què fins i tot havia anotacions fetes per Hughes. Van utilitzar un manuscrit del biògraf Noah Dietrich, antic col•laborador del novel•lista, que havia escrit unes memòries en què relatava la seva relació amb el magnat, les dades valuoses del qual van servir per enganyar als experts. Aquests, tampoc no van detectar la falsedat de les firmes.

Quan es va fer pública l’obra, les empreses del milionari van denunciar el frau, però l’escriptor no es va acovardir, tot pensant que no compareixeria per destapar el muntatge fraudulent. 

Ho va encertar, no va comparèixer personalment, però si que va convocar una conferència telefònica amb set periodistes que el coneixien, amb la qual cosa reconeixerien la veu, i va donar tota mena de detalls per desmuntar el frau. 

L’escriptor va assegurar que la veu era una falsificació, però quan l’advocat de Hughes va presentar una demanda contra ell i l’editorial, va claudicar i va confessar.

El llibre no es va publicar. Existeix una edició pirata molt buscada pels col•leccionistes.

El cas es va dur al cine en la pel•lícula The Hoax, al 2006.

Curiosament, Orson Wells va conèixer personalment a Eivissa a Irving i al pintor falsificador de què parla en un dels seus llibres: Fake!, Elmyr de Hory, un dels més grans falsificadors d’obres d’art del S. XX, que es va suïcidar al 1976 quan l’anaven a fer presoner. Es jactava que van enviar un dels seus “Picasso” a Picasso per identificar-ne l’autenticitat i que quan el pintor va saber la quantitat astronòmica que havien pagat per la falsificació, va dir: Deu ser autèntic!

El cineasta, fascinat per les seves històries i tot aprofitant el documental sobre Elmyr que François Reichenbach va filmar per a la BBC, va rodar “F for Fake”, film en què reflexiona sobre la dualitat del real i el fictici en la representació artística, basada en els dos defraudadors. 

L'Autòmat

A mitjans del S. XVIII, el científic i inventor hongarès,  Wolfang Von Kempelen, va assistir a un espectacle d’il•lusionisme a la cort de Maria Teresa, emperadriu d’Àustria-Hongria. En acabar l’espectacle, va afirmar que ell ho podria fer millor.

L'Emperadriu el va dir que tornés a la cort quan el tingués preparat.

Kempeler va crear “el Turc”, una màquina en què un autòmat jugava a l’escac i guanyava la partida en menys de mitja hora. Vestit amb turbant i robes de seda de colors llampants, el Turc, atreia la mirada dels qui el contemplaven.

Abans de les exhibicions es permetia als espectadors que examinessin l’interior de la caixa que media 120cm de llarg, 75cm de profunditat i uns 90cm d'alt i descansava sobre unes rodetes, que permetia rotar tot el conjunt perquè fos examinat des de qualsevol angle pel públic. Quan s’obrien les portes es podia veure un mecanisme de rellotgeria i un espai buit amb un coixí i diverses peces desmuntables, de llautó.

Es va exhibir en moltes ciutats amb gran èxit i va generar una allau d'articles en pamflets i periòdics que intentaven explicar el seu secret.  Havia pactat l’inventor amb el diable? Tenien a veure en el funcionament determinats camps magnètics? Era un nen qui movia les peces, o tal vegada un follet? Preferien acceptar que el turc era una màquina pensant.

Creava gran confusió en la gent d’aquella època, més encara quan Kempelen col•locava una caixa de fusta a sobre de l’escriptori i mirava a dins durant el desenllaç del joc, tot fent creure que la caixa controlava el funcionament de la màquina. Alguns cronistes li atribuïren poders sobrenaturals.

L’espectacle es dividia en tres parts. En la primera es reptava a diversos contrincants; entre ells van haver-hi personatges il•lustres, com ara Edgar Allan Poe, Napoleón Bonaparte o Benjamin Franklin. En la segona resolia el problema del cavall amb molta facilitat. En la tercera el Turc responia a les preguntes dels espectadors mitjançant l'ús d'un tauler amb lletres, en anglès, francès o alemany.

Òbviament l'invent era un engany però va captivar l'interès de molta gent, fins i tot gent amb coneixements tècnics i científics, la qual cosa pot resultar xocant al dia d’avui.

Una explicació, és que el Turc va aparèixer justament al principi de la Revolució Industrial, un moment especial, en què les relacions entre l'home i les màquines s'estaven redefinint. La gent creia que les noves màquines oferien possibilitats il•limitades.

El secret era una il•lusió mecànica que permetia a un humà baixet amagar-se dins de la taula i fer funcionar la màquina. Quan s'obria la porteta de la dreta de l'escriptori, es podia veure part del mecanisme de rellotgeria. Aquesta part estava dissenyada perquè si la porta de darrere de l'armari s'obria al mateix temps, la gent pogués veure a través de la màquina la llum d'una espelma. L'altra part de l'armari, que contenia un coixí vermell i diverses peces de llautó estava dissenyada per proporcionar una visió clara a través de la màquina.

Les dues parts, però, ta sols s'estenien fins a un terç de la seva profunditat. Un seient lliscant a l'interior permetia a l'operador de l’autòmat moure’s de banda a banda i evitar ser vist mentre el presentador obria les diferents portes. El seient lliscava maquinaria falsa al seu lloc per amagar la persona en l’interior. També hi havia un tauler amb clavilles connectat a una sèrie de palanques d'una manera similar a un pantògraf que controlaven el moviment del braç del nino. Els dials de llautó visibles des de l'exterior permetien comunicar a l'operador amb el presentador.

En morir Kempler, l’invent va pertànyer a diverses persones. El secret es va saber passats 85 anys, quan es va cremar en un incendi i el fill de l’últim propietari no va trobar cap motiu per continuar mantenint-lo.

Al 1849, abans de morir, Edgar Allan Poe va dedicar un fantàstic relat al Turc. Tenia l’esperança que la història dissuadís algunes de les persones que anaven a Califòrnia a la recerca d’or que havia estat recentment descobert. 

Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm a l'altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.

(Montserrat Roig)

Fals diari

A començament dels anys 80 (abril del 83), el setmanari alemany "Stern" va presentar com a exclusiva periodística una sèrie de confessions apòcrifes del genocida alemany Hitler. 27 volums escrits a mà que van comprar a un col•leccionista d'objectes nazis. Els documents els va obtenir mitjançant el redactor Gerd Heidemann.

La revista va contactar amb altres diaris com el Newsweek i el Time d'Estats Units, el Paris Match de França i la Revista Tiempo d'Espanya per publicar plegades.

Nombrosos historiadors i especialistes dubtaven de l’autenticitat, però els experts Max Frei-Sulzer, excap del Departament de Ciències Forenses de la Policia de Zuric, i el documentòleg nord-americà, Ordway Hilton, que van comparar fotocòpies dels diaris amb lletra de Hitler, recuperada dels arxius Alemanys Federals, van certificar que els diaris eren genuïns i autèntics.

L’opinió pública s'havia dividit, ja que el contingut dels documents extreia una imatge benèvola del dictador, un perfil i unes accions que no es corresponien amb la realitat viscuda per milions de persones.

Passats 15 dies de l'inici de la publicació el grafòleg nord-americà, Charles Hamilton, va destapar la falsificació:

- El paper de baixa qualitat (barreja de fusta conífera i fullatge) contenia un blanquejador químic que no havia existit abans de 1955.

- En els segells oficials dels diaris es van trobar fils amb substàncies inexistents en aquell moment històric, com ara la viscosa i el polièster.

- Es van trobar 4 tipus diferents de tintes, i cap corresponia al període nazi.

- Una cromatografia va evidenciar que els documents havien estat escrits recentment, amb un marge inferior a 12 mesos.

Malgrat tot, el fals diari s’havia començat a publicar arreu del món.

El falsificador dels diaris, Konrad Kujau, era un alemany admirador de Hitler, hàbil en el dibuix, que es va iniciar quan era petit en la falsificació de firmes. 

També havia falsificat obres d'art de famosos pintors com Dalí, Picasso i Miró, però en sortir de la presó, estampava en les imitacions una doble signatura, la del pintor i la seva. Els fraus van arribar a tenir nom propi i van alimentar la llegenda.

L'escàndol, relatat posteriorment amb gran ironia en la pel•lícula "Schtonk" (1992), va provocar una autèntica crisi al setmanari i els seus directius van haver de dimitir.

Neruda?

Muere lentamente quien no viaja,

quien no lee,

quien no oye música,

quien no encuentra gracia en sí mismo.

Muere lentamente

quien destruye su amor propio,

quien no se deja ayudar...

El polític italià Clemente Mastella, líder de la Unió de demòcrates per a Europa, va llegir aquest poema al Senat, tot citant a Neruda com a autor, en votar en contra de la moció de confiança sol•licitada pel ministre Romano Prodi.

La premsa italiana i la Fundació Pablo Neruda van desmentir l’autoria atribuïda al poeta xilè. Va ser l’autora, Martha Madeiros, qui es va posar en contacte amb la fundació per aclarir l’autoria. Els versos pertanyen als textos publicats l’1 de novembre del 2000, al diari on col•labora i també al seu llibre: “Non-Stop Crônicas do Cotidiano",  amb el títol “A Morte Devagar”.

Morre lentamente quem não troca de idéias, não troca de discurso, evita as próprias contradições.

Morre lentamente quem vira escravo do hábito, repetindo todos os dias o mesmo trajeto e as mesmas compras no supermercado. Quem não troca de marca, não arrisca vestir uma cor nova, não dá papo para quem não conhece. 

Morre lentamente quem faz da televisão o seu guru e seu parceiro diário.

Hi ha mentides inapel•lables.