dimarts, 29 d’octubre de 2013

Hughes




A finals dels anys 70, els accionistes de la companyia aèria TWA, propietat de Hughes, el van denunciar per gestions negligents. El magnat no va comparèixer al judici, la qual cosa va desencadenar un joc d’intrigues.

Clifford Irving, escriptor no gaire conegut va decidir aprofitar aquell succés i fer-lo rentable. La idea era escriure l’autobiografia de Hughes. Sense dubtar-lo, va contactar amb un altre escriptor, Richard Suskind, conegut pel treball minuciós en les investigacions que feia i li va demanar que l’ajudés.

Finalitzada l’obra, es va posar en contacte amb l’editor McGraw, de l’editorial  McGraw-Hill, al qual li digué que havia mantingut correspondència amb l’excèntric multimilionari, a més a més de diverses reunions clandestines i que aquest li havia encarregat l’autobiografia. La tendència a reunir-se en llocs remots i aïllats de Hughes, i les cartes falsificades que Irving els va presentar, va fer la història creïble. L’editorial, encantada amb el projecte, va pagar 850.000 dòlars, acordats al contracte en què l’escriptor va falsificar la firma, i es van comprometre a actuar amb la màxima discreció. Es va decidir que posteriorment la biografia apareixeria per capítols a la revista Life.

A la tardor del 1971 es va entregar el text definitiu en què fins i tot havia anotacions fetes per Hughes. Van utilitzar un manuscrit del biògraf Noah Dietrich, antic col•laborador del novel•lista, que havia escrit unes memòries en què relatava la seva relació amb el magnat, les dades valuoses del qual van servir per enganyar als experts. Aquests, tampoc no van detectar la falsedat de les firmes.

Quan es va fer pública l’obra, les empreses del milionari van denunciar el frau, però l’escriptor no es va acovardir, tot pensant que no compareixeria per destapar el muntatge fraudulent. 
Ho va encertar, no va comparèixer personalment, però si que va convocar una conferència telefònica amb set periodistes que el coneixien, amb la qual cosa reconeixerien la veu, i va donar tota mena de detalls per desmuntar el frau. 
L’escriptor va assegurar que la veu era una falsificació, però quan l’advocat de Hughes va presentar una demanda contra ell i l’editorial, va claudicar i va confessar.
El llibre no es va publicar. Existeix una edició pirata molt buscada pels col•leccionistes.

El cas es va dur al cine en la pel•lícula The Hoax, al 2006.

Curiosament, Orson Wells va conèixer personalment a Eivissa a Irving i al pintor falsificador de què parla en un dels seus llibres: Fake!, Elmyr de Hory, un dels més grans falsificadors d’obres d’art del S. XX, que es va suïcidar al 1976 quan l’anaven a fer presoner. Es jactava que van enviar un dels seus “Picasso” a Picasso per identificar-ne l’autenticitat i que quan el pintor va saber la quantitat astronòmica que havien pagat per la falsificació, va dir: Deu ser autèntic!
El cineasta, fascinat per les seves històries i tot aprofitant el documental sobre Elmyr que François Reichenbach va filmar per a la BBC, va rodar “F for Fake”, film en què reflexiona sobre la dualitat del real i el fictici en la representació artística, basada en els dos defraudadors. 


2 comentaris:

  1. Quina gran quantitat d'energia posada a mentir... eh? Em sembla molt curiós i impressionant.

    ResponElimina
  2. Energia canalitzada sense cap escrúpol. És una pena malbaratar-la d'aquesta manera.

    ResponElimina

Menteix-me...

Escritorio Blogger | Nueva Entrada | Configuración | Diseño | Edición HTML | Salir